Referèndum #1Oct: Això va de democràcia?

Por Jordi MIR 

Això va de democràcia? El referèndum sobre la independència de Catalunya i la possibilitat d’esdevenir un Estat en forma de república, convocat des del Govern de Catalunya per al dia 1 d’octubre, és vist com la manera d’aprofundir en la democràcia i de poder exercir el dret a l’autodeterminació.  Però també hi ha qui no ho veu així. Hi ha qui defensa que no existeix aquest dret o que no existeix per a un territori com Catalunya. Hi ha qui entén que sí existeix i que s’ha de poder exercitar. Hi ha qui entén que la sobirania popular que ha de decidir és la de   tot Espanya.  Hi ha qui entén que és la nació catalana la que té aquesta sobirania, per la seva història, per la seva cultura, per la seva voluntat de ser… Hi ha qui pensa que si Catalunya pot decidir què vol ser, també ho ha de poder decidir un municipi, una província… Hi ha una tradició minoritària, no necessàriament partidària de la independència, fins i tot contrària, que ha defensat fa dècades el dret d’autodeterminació per a territoris com Catalunya. No només l’ha defensat, sinó que ha considerat que seria la manera més adequada de provar de resoldre determinats conflictes existents i d’augmentar la qualitat de la democràcia. Però tampoc deixem d’escoltar crítiques al referèndum i al procés independentista pels seus suposats atacs a la democràcia. Diferents concepcions de la democràcia estan presents en la discussió i hi ha una lluita de naturalesa hegemònica per provar de conquerir la concepció dominant del que és, i no és, la democràcia.  La concepció defensada pel govern del Partit Popular es fonamenta en la idea que sense llei no hi ha democràcia, i es queda en la legalitat. La concepció que s’hi enfronta planteja que sense democràcia no hi ha legalitat, i opta per la legitimitat del poder permetre decidir a la ciutadania com a principi democràtic, encara que el govern espanyol s’hi oposi. Això va de democràcia, però de quina democràcia?

Manifestacio_Cat-599x275Com exercim el dret a l’autodeterminació ara i aquí? El govern espanyol és qui té les claus administratives d’acord amb la legalitat vigent per poder dur a terme un referèndum que permeti l’expressió de les diferents voluntats. Hi ha qui no ho comparteix. Entén que si aquesta capacitat descansa en un govern fora del català, això ja no es pot presentar com autodeterminació, perquè faria necessària una intervenció aliena. Per autodeterminar-se no hauria de fer falta ni bilateralitat ni altres relacions, es podria fer unilateralment. Però hi ha qui tampoc  no ho veu així, tot i estar a favor del referèndum i l’autodeteminació, perquè considera que sense algun tipus d’acord amb el conjunt de les forces polítiques o del govern espanyol, el referèndum només serà l’instrument d’una part. Només anirà a votar, o ho faran majoritàriament, les persones que estan amb la proposta independentista. Això els preocupa, perquè pot significar no atendre determinats sectors de la població catalana que no voldran participar d’acord amb la legalitat. Hi ha qui respon dient que això és una profecia autocomplerta. És a dir, dius allò que passarà no tant perquè hagi de passar, sinó perquè vols fer que passi. En aquest cas, cal tenir presents els resultats del procés participatiu del 9N. És veritat que ara es vol fer una altra cosa. Ara, el Govern no vol convertir el referèndum en un procés participatiu. Ara, s’explica què es farà, i que si la gent no va a votar, per la seva opció farà. És una manera de veure-ho. Però precisament perquè això hi ha qui vol que vagi de democràcia, d’aprofundiment democràtic, hi ha qui no ho acaba de tenir clar que es pugui actuar sense tenir present el conjunt de la societat. I segurament perquè molta gent no ha tingut clares determinades actituds que es presentaven com a democràtiques, estem en un escenari en el que des de fa anys la mobilització vinculada al 15M i a l’independentisme fan una reivindicació de la democràcia. D’una democràcia real, de més qualitat… Aleshores, davant de l’oposició del govern espanyol, com ho fem per votar?

Astúcia o desobediència? Entre els partits impulsors de la independència de Catalunya hi ha hagut diferents opcions a l’hora d’avançar en el procés. Hi va haver una fase de fascinació desobedient en la que va semblar donar-se una competència per veure qui era més desobedient, Convergència o la CUP. No va durar massa, aquest període; Convergència (ja abans de ser PDeCAT) va optar per l’astúcia, amb concessions a la desobediència en les paraules. No hi ha ocasió que no sigui aprofitada per parlar de Rosa Parks, Martin Luther King, Gandhi… Però la pràctica, per ara, és astuta, contrària a la desobediència, que s’identifica amb la CUP, i defensora de la pròpia legalitat. Com si la desobediència no pogués ser democràtica, oblidant tota la democràcia que ha contribuït a crear. L’astúcia té la virtut d’anar evitant el conflicte i permetre avançar feina de preparació de l’anomenada “desconnexió”, de lleis que es fan des del Parlament, preparació del referèndum… Però l’astúcia no sembla que eviti el conflicte en els moments decisius. L’anunci de la data i la pregunta es va fer des de l’astúcia dels fets i la desobediència de les paraules. S’anuncia verbalment, sense document que es porti als tribunals. Cal dir que el govern espanyol també juga a l’astúcia, i en altres ocasions actua més contundentment. Estem en una mena de guerra freda en la que el conflicte està clar que hi és, però cap dels dos bàndols vol fer un pas que desencadeni la batalla que pot ser definitiva. El govern català, segurament, perquè sap que té poc marge d’actuació dins de la legalitat que es reconeix internacionalment. El govern espanyol, segurament, perquè sap que una resposta contundent farà créixer els suports de l’altra bàndol. I com en la guerra freda, el conflicte serveix per cohesionar el teu bàndol, el territori de la teva influència. Hi ha el risc que a un costat i a un altre s’imposi l’acceptació de tot mitjà que ajudi a la finalitat buscada. I això no sempre va de democràcia.

Ambigüitat o interseccionalitat? Són múltiples les acusacions o les informacions que es fan i assignen la característica de l’ambigüitat a aquelles persones o col·lectius que no s’han definit sobre una possible pregunta per la independència. En l’àmbit públic, s’ha adreçat especialment a allò que ja es coneix com “el Comuns”, persones que formarien part de l’àmbit polític sorgit al voltant de les propostes politicoinstitucionals de Barcelona en Comú, En Comú Podem i Catalunya en Comú. Ha de ser un problema, no tenir posició? Per què ha de ser ambigüitat? Què hi ha de dolent en un espai de gent que no comparteixen posició? El mapa de partits catalans ha anat evolucionat fins a quedar configurat en l’eix independentisme sí-no. Amb l’excepció de l’espai dels Comuns. És bo que altres partits que tenien aquesta pluralitat l’hagin perdut? En l’àmbit personal passa una cosa semblant: es força a prendre posició pel sí o el no. A situar-se en un espai o un altre. I què passa amb qui no ho té clar, no vol decidir, o no l’importa massa el que es faci i sí molt el com es faci?  El fet que el govern espanyol no accepti acordar un mecanisme de consulta per a l’expressió de la voluntat és vist com una opressió. Aquesta valoració la fan persones a favor de la independència, contràries, dubtoses, indiferents… Però patim altres opressions i costa assumir un procés en el que es demana focalitzar esforços en una qüestió, la independència del país, i s’obliden d’altres. Les evidències són múltiples. La penúltima, el ple de la setmana passada, dedicat a fer balanç del Ple de pobresa i les polítiques que se’n derivaren. La representant de Junts pel Sí va felicitar el Govern per la feina feta i va criticar totes les opcions polítiques que havien mostrat la seva disconformitat amb els resultats. No podem oblidar que les dades (Idescat) que acabem de conèixer ens mostren que la pobresa ha crescut el 2016, mentre també ho fa la riquesa. En un context que podria ser favorable per sortir de la pobresa, augmenta. Això no ho considero democràtic, això no va de democràcia.

En el context actual, es tendeix a reduir el terreny de debat i discussió i polaritzar-lo. La divisió dels bàndols s’aguditza. No ets demòcrata si estàs a favor de la independència o de poder votar, no ets demòcrata si no estàs a favor del referèndum del primer d’octubre. Què fer? D’entrada, humilment, diria que cal dir les coses pel seu nom, i caldria reconèixer que no tenim respostes si no les tenim. En la reducció de l’escenari i en la simplificació acostumen a imposar-se les posicions que semblen oferir solucions senzilles a realitats difícils de resoldre. El referèndum de l’1 d’octubre no és el problema ni és la solució. No és fàcil, gens, perquè hi ha qui no considera que hagi res a resoldre a banda d’eliminar les voluntats que no comparteix. Però cal tenir present, al meu parer, que la consulta que ara es prepara no sembla que pugui resoldre res si abans no ha anat guanyant terreny una posició compartida i apartidista que això va de democràcia de veritat. I potser això no acabarà de passar amb episodis com el de la negació de l’augment de la pobresa, la negativa del Govern a acusar Convergència en el cas del Palau de la Música o d’altres massa habituals. Perquè la democràcia a la qual aspirem massa vegades xoca amb interessos particulars dels partits. Diria que si volem provar de resoldre aquest conflicte, el camí triat per fer-ho ha d’anar veritablement de democràcia, de democratització d’una democràcia limitada i mancada de qualitat que avui tenim. Hem de treballar quina democràcia volem i, en aquest marc, quin lloc ha de tenir l’autodeterminació. Sóc del parer que només tenint com a objectiu concret i realitzable la democratització de la democràcia, i no la independència, es poden aconseguir els suports necessaris per desbordar les forces contràries a la resolució del conflicte.